Ja us podeu imaginar que 50 dies en autocaravana donen per moltes, moltes històries. I més quan no tens experiència en aquest tipus de viatge. Ens ha passat de tot, d’entrada la primera setmana ens se’ns va acabar una de les bombones de gas i ens vèiem fent dutxes d’aigua freda la resta de mes de ruta que ens quedava. També ens va saltar el diferencial de l’electricitat en una inusual tempesta elèctrica als Alps francesos… feina vam tenir a trobar el piuet que feia que no poguéssim connectar-nos a la corrent. Però això no és res comparat amb històries com el dia que vam pagar-li l’electricitat al veí, la nit del saltamartí o les ampolles d’aigua a la fuga. Ho podeu llegir a continuació!
Ampolles d’aigua a la fuga
Sense dubte la gran anècdota del viatge que temps després encara ens fa morir de riure als tres quan ho recordem és el dia que se’ns va obrir la porta de l’autocaravana (amb el vehicle en marxa) i vam perdre dues ampolles d’aigua en una rotonda. Era el nostre darrer dia a Àustria i veníem d’omplir el rebost al supermercat abans de creuar la frontera amb Suïssa i no arruinar-nos. Havíem deixat unes ampolles d’aigua prop de la porta després de batallar al supermercat per endevinar quines eren les que no tenien gas (a Europa el més normal és consumir aigua amb gas). Doncs bé, una vegada ho havíem aconseguit (‘mineral water’ vol dir moltes coses i una d’elles vol dir que pot tenir gas!) van sortir fugint de la nostra caseta amb rodes. En Marc va agafar un revolt de la rotonda més tancat del que és habitual i elles van aprofitar un dels nostres episodis de no-tancar-bé la porta de l’autocaravana per sortir rodolant carretera avall. Què faríeu vosaltres en aquestes circumstàncies? vam donar una altra volta a la rotonda per comprovar que l’únic que havíem perdut eren dues ampolles d’aigua (encara que fossin dues preciades ampolles d’aigua SENSE GAS!) però no ens vam veure en cor d’aturar l’autocaravana enorme enmig de la rotonda i sortir a recollir dues preciades ampolles d’aigua.
La gavina roba-pollastre
Un vespre de temperatura suau a prop del mar a Croàcia vam disposar-nos a preparar una barbacoa. Feia brisa fresqueta, el sol ja s’amagava i el mar estava tranquil. Fins que van arribar les gavines roba-pollastre. Van sentir l’olor de lluny de les cuixetes rostint-se a la brasa. I van atacar. Però són llestes i es notava que tenien experiència. Van esperar que en Marc, el guardià de la barbacoa, entrés un moment a l’autocaravana per pispar-nos una de les nostres cuixetes de pollastre. I va marxar contenta i cridant amb la cuixa penjant del bec a gaudir del seu tiberi. El guardià de la barbacoa va haver de tornar a l’autocaravana a buscar la seva arma contra les gavines: una fregona.
El dia qe vam pagar l’electricitat al veí
Una de les noves experiències que vam experimentar de viatge en autocaravana per Europa és trobar tota mena de catxibatxes per fer funcionar l’electricitat en àrees AC. A Àustria va ser el primer lloc on vam topar amb una màquina que feia funcionar l’electricitat amb monedes: 1 euro=4 hores d’electricitat. Patapam! nosaltres que no som amics del cash… Per sort portàvem una preciada moneda de 2 euros i… sorpresa! la ditxosa maquineta només acceptava monedes d’1 euro. Doncs res, ens va tocar anar a demanar favors als bars i restaurants del voltant perquè ens donèissin canvi… el que no sabien és que, enmig de la fosca nit, ens tornaríem a trobar! I és que resulta que just abans d’anar- nos-en a dormir ens adonem que l’eletricitat havia deixat de funcionar… La ditxosa maquineta tenia un botonet on havies d’indicar a quina sortida de corrent adjudicaves les monedes perquè funcionés l’electricitat. I en Marc, que havia tornat tot cofoi amb el canvi i havia posat dos euros pensant que tindríem 8 hores d’electricitat… resulta que les havia regalat a l’autocaravana del costat. I ja enmig de la negra nit (a Àustria són molt matiners i a les 6 estan en peu, de manera que les 22h és altes hores de la matinada) es va endinsar pel desert poblet austríac amb pijama i xancletes per buscar alguna ànima que caritosament ens canviés l’únic bitllet de 10 euros que teníem en monedes… beneït restaurant tailandès tancat que en veure una ombra picant a la porta va obrir per posar llum a la foscor!
PD: l’endemà vam explicar-li al veí de l’autocaravana jubilat del costat que li havíem regalat 8 hores d’electricitat a,b l’esperança que fos compassiu i ens volgués tornar els diners però… es va mostrar molt agraït, res més.
La nit del saltamartí
Una nit tranquil·la a Suïssa, una de les últimes nits a Suïssa, es va truncar per a en Marc en despertar-se d’un malson terrible: somiava que l’estava picant una abella. Quan es va despertar del disgust, l’ensurt va ser encara més gran. Al braç hi tenia un enorme saltamartí. Imagineu-vos-el de negra nit perseguint pel seu llit un saltamartí que fugia saltant cada vegada que l’amenaçava el drap de cuina que fèiem servir contra les mosques! El que no sabeu és que no és l’única nit dels bitxos: fa uns quants anys a l’illa de la Palama vam viure l’episodi de ‘la nit dels grills’. Es va despertar dient que sentia grills que no el deixaven dormir i me’l vaig trobar buscant grills darrere un dels quadres que teníem a l’apartament. A Suïssa, per sort, la resta dormíem plàcidament.
La nit de les xapusses
La primera nit a Àustria, a la vora d’un llac, ens va rebre amb pluja. Pluja constant, tota la nit. I, ja ho tenen això les autocaravanes, que de vegades la junta de les finestres es degrada i hi ha una mica de goteres. Aquest era un tema que portava molt de corcoll a en Marc, que quan ja dormíem es va adonar que començava a entrar una mica d’aigua per la finestra del llit del Blai… Imagineu-vos quins treballs elaborats va estar fent mentre dormíem que quan ens vam llevar hi havia tres ampolles d’aigua de plàstic tallades (sense la part del tap) enganxades amb cinta americana a les tres cascadetes d’aigua que sortien de la finestra i tooota la finestra encintada amb cinta americana. I això que poc abans d’anar a dormir s’havia estat capficant, encenent i apagant el motor, obrint la capota del motor, comprovant que no sortia fum (i tot mentre plovia) pensant-se que l’autocaravana s’havia sobreescalfat… i s’ho pensava perquè havia vist l’agulla de la temperatuira del motor a la ‘C’ de ‘calent’, segns ell, en comptes de la ‘C’ de ‘cold’ que és en realitat…
La rentadora sense sabó
Una de les grans batalles d’aquest viatge ha estat aprendre a fer funcionar rentadores als càmpings d’arreu d’Europa. I més concretament de la marca Miele que són les que tenen allà. I que malgrat ser de la mateixa marca, funcionen totes diferents amb l’afegit que s’ha d’introduir la moneda. I el quid de la qüuestiuó és saber QUAN introduir la monedeta . Ja vaig enfrontar-m’hi en un càmping d’Eslovènia, on vaig posar la moneda abans de tancar la porta de la roba. Error. A Àustria vam posar una rentadora i van venir 5 dies seguits de pluja i l’assecadora no funcionava. I el colmo dels colmos va ser a Suïssa on resulta que una vegada tancaves la porta de la roba ja no podies obrir el calaix per posar el sabó, així que em vaig resignar a fer una rentadora sense sabó. No sabeu com vaig abraçar fort la meva rentadora-assecadora de casa…
Esprint per a un aparcament gratuït en el país dels aparcaments de pagament
Eslovènia és el país on hem estat on més obsessionats estan en fer pagar per aparcar. Fins i tot en un descampat enorme d’un parc natural ben amunt de la muntanya, en un raconet entre dos arbres, s’ha de pagar per aparcar. Així que entendreu que el dia qe a en Marc li van dir ‘surti i ja li obro la barrera sense pagar’ d’un aparcament fes l’esprint de la seva vida per estalviar-nos els 5 euros que costava la broma de 3 hores d’aparcament. El cas és que ens disposàvem a pagar, eh! però vam arribar a la màquina i resulta que, oh sorpresa!, només acceptava monedes i bitllets, no targetes de crèdit ni dèbit. En Marc enfurismat va tocar l’intèrfon i va tocar les quaranta a aquella gent: enmig del no-res en unes coves no podríem aconseguir monedes i menys sense poder sortir de l’aparcament. No sé si per compassió o falta de paciència, li van dir que li obrien la barrera però oh, quina barrera si n’hi havia 3? per aquest motiu va esprintar al màxim fins a l’autocaravana per aprofitar que hi havia una barrera pujada i que podíem marxar sense pagar un aparcament…
El dia que va estar a punt de morir una dona gran en bicicleta…
Tenim una taca negra al nostre expedient viatger. Ljubjana és una ciutat cuqui i tranquila on la gent es desplaça feliçment en bicicleta. Tot el que té de preciós i bucòlic ho te de perillós. Aquell dia, el dia que va estar a punt de morir una dona gran en bicicleta, rondàvem per un dels carrers estrets i empedrats de Ljubjana buscant restaurant amb terrassa per dinar. I una dona gran que anava en bicicleta va tenir la mala sort de topar amb nosaltres. Bé, topar no, perquè va intentar esquivar en Marc amb la mala sort que va posar la roda entre la llamborda i la vorera i va acabar a terra, amb la doble mala sort de picar el cap amb el vidre d’un aparador que es va trencar. I no portava casc! De seguida ens vam acostar a ajudar-la, però els amos del restaurant on vam acabar dinant ens van dir que ens retirèssim que ja ho feien ells. Per sort la dona es va fer només un cop al cap (sense sang) però ens vam sentir assenyalats com els culpables d’aquell accident tot el dinar. La pobra dona, que venia del mercat i segurament anava cap a casa, va haver d’esperar que arribés la policia per passar el parte de l’aparador que havia trencat esquivant el Marc. Vam passar al cap de dues hores i encara continuava allà, asseguda a una taula declarant davant de la policia…
La missió impossible de tirar les escombraries
Acabem aquest anecdotari de viatges amb el darrer expedient negre, negre doblement amb uns petits delictes comesos a Suïssa, el país on vam arribar a creure que es menjaven les escombraries. El cas és que no sabíem què fer-ne: al carrer no hi havia contenidors i els pocs que hi havia estaven tancats amb candau. És un país ultra reciclador i això explica que la poca brossa general que generen no tingui lloc al carrer. Això està molt bé (i ho aplaudim molt) si ets un suís ric que vius en una casa enorme on tens un centre de reciclatge que et permet separar el paper del cartró, les llaunes del plàstic i les oueres de la resta de papers i emmagatzemar-ho tot fins que un cop al mes passa el camió de la brossa específic de cada material. Però la vida d’autocaravana no està feta per l’ultrareciclatge (o almenys a nosaltres no ens donava de si la vida per fer-ho ni teníem prou espai per guardar cada engruna). Així que les vam passar…. piiiiiiip …….per llençar les bosses de la brossa… només us direm que la duiem sempre a sobre per aprofitar les poques, poquíssimes, papereres que hi havia al carrer per llençar-les…
Si has arribat fins aquí també et pot interessar…
