Ens venia molt de gust recuperar un dels primers grans viatges que vam fer, ara ja fa 7 anys! És una ruta que ens va dur de les platges i les restes maies de Yucatan al revolucionari estat de Chiapas. San Cristóbal de las Casas és, des de llavors, un dels nostres llocs preferits al món. Punts a favor: és un viatge que tens història però també descans, la llengua castellana facilita molt les coses i a més es menja brutalment i en alguns llocs, per molt pocs diners. A continuació us expliquem per què i us detallem en aquest mapa la ruta que vam fer.

Chichén Itzá

Nosaltres vam arribar a Yucatan amb un vol de baix cost fins a Cancún. A Cancún, però no hi vam estar. Vam llogar cotxe i la primera parada va ser a la runes de Chichén Itzá, una de les ciutats més importants de la civilització maia i una de les 7 meravelles del món.

Una de les primeres recomanacions que us podem fer sobre la visita és que si us agraden les pedres, però tampoc exageradament, contracteu un dels guies de la porta autoritzats i fixeu amb ell una durada i preu, d’1 hora o hora i mitja. La visita extensa a totes les restes pot durar entre 3 i 5 hores i amb la xafogor que fa a aquesta zona pot ser soporífer, així que millor que pacteu una visita més curta amb els elements més essencials. Us recomanem que hi aneu també a primera hora del matí, per evitar les hores de més calor.

A la zona de Yucatan,a  la carretera entre Cancun i Mérida hi ha peatges. Calçada en bon estat. De Chichen Itzá a Mérida hi ha poc més d’una hora i 20 minutets.

Mérida

Mérida és una ciutat colonial. Té la catedral de San Ildefonso, que és molt bonica, i la Plaça Gran, que és una de les més maques de Mèxic. Molt mexicana, moltes botigues autèntiques, molts mexicanets al carrer, molt trànsit caòtic…

A nosaltres una de les coses que més ens va agradar és el mercat del carrer 63 (sí, els carrers no tenen noms, estan numerats). Un mercat deixat i en condicions no massa higièniques (sobretot les carns) però és molt viu i concorregut a la vegada.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A Mérida us recomanem l’hotel Dolores Alba (esperem que no hagi pujat de preu). és una antiga casa colonial amb un pati interior fantàstic, amb piscina. Molt encantador i es pot anar al centre a peu. I també us recoamenm un restaurant autèntic, on hi vam menjar molt bé: El Portico del Peregrino (no era barat).

Celestún

Celestún és el típic poble de pescadors mexicans on no hi ha turisme de masses ni internacional. Genial. És a una hora i mitja de Mérida. Ens vam allotjar en un hotelet molt cutre però molt net amb vistes al Carib. I estavem sols.

Celestún és el típic poble de pescadors on pots sopar amb peus descalós sobre la sorre en xiringuitos on fan peix a la brasa i quesadilla de gambes per quatre duros.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vam llogar una llanxa amb conductor (un pare i un nen molt graciós) que per uns 40 euros els dos ens va portar a veure els flamencs, els manglares i un cenote on ens vam poder banyar. Els preus es poden pactar perfectament.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Campeche

Des de Celestún vam començar el nostre viatge en cotxe fins a l’estat de Chiapas. La primera parada tècnica val molt la pena: la ciutat de Campeche.

És una ciutat molt bonica, de casetes de colors i tranquil·la. Hi ha molts edificis colonials i una muralla que els va servir per protegir-se dels pirates. Amb una passejada i una parada tècnica per dinar és suficient.

I Chiapas ens va rebre amb un gran aguasssssero…

Preguntes freqüents:

-És segur? És una pregunta que ens han fet moltes vegades. Si bé és cert que ens vam trobar molts controls militars amb un desplegament que feia por (matralletes i gairebé tancs) en cap moment vam tenir la sensació d’inseguretat. Un senyor d’una oficina de turisme ens va dir en una ocasió: ‘Los militares y la marina estan para protegerlos’. Doncs és una mica així. De controls ens vam trobar molts a les carreteres, però en el moment que dèiem que èrem de Barcelona els hi canviava la cara i ens contestaven amb un somriure. Aquell any la Roja havia guanyat el Mundial… i això, molt ens pesi, ens va fer trobar molts amics entre policia i militars. Fins al punt que s’oblidaven automàticament de demanar-nos la documentació. La única sensació d’inseguretat que vam notar va ser justament a l’estat de Chiapas, amb carreteretes molt estretes, que ens vam trobar grups de nenes (tipus niñas diabólicas) que es col·locaven al mig de la carretera amb una corda per evitar que passèssim, obligant-nos a comprar-los fruita. Però en realitat eren molt inofensives, pobretes.

» La setmana vinent us explicarem la sego part del vintage: Chiapas!