Quan vam entrar a Texas vam tenir la sensació que la ruta 66 es començava a intensificar. Texas és l’Estat de les carreteres infinites, rectíssimes, de prats enormes i carn de vedella. La cosa començava a pujar de to, l’Amèrica més profunda. Texas és l’Estat de la meitat de la ruta, el midpoint que us marcarà l’entrada cap a l’oest: començarem a deixar els prats verds per trobar paisatges cada vegada més àrids.
Texaola
És un poble desert. Abandonat literalment. Les cases cauen a trossos i hi ha fantasmes, segur. Si us mola fer fotos tètriques…. No hi pareu de nit eh!
Shamrock
Nosaltres vam creuar aquest tram de la ruta que passa per aaquest estat en un sol dia pràcticament. Veníem de dormir a Oklahoma City, vam creuar el que ens quedava d’aquest estat i a última hora del dia creuàvem la frontera amb Texas, a Texaola. Vam fer nit aun motel de Shamrock, un poble molt molt molt recomanable i l’endemà vam fer els 250 quilòmetres que hi ha de carretera 66 a Texas, fins a dormir a l’Estat de New Mexico.
Shamrock és una ciutat poblada per irlandesos i ho notareu amb el seu emblemàtic cafè Conco (nosaltres hi vam sopar i esmorzar i és molt autèntic). És el típic cafè gasolinera construït cap al 1930 d’estil Art Déco i que surt a la pel·lícula ‘Cars’.
També hi ha la torre de dipòsit d’aigua més alta de Texas (i és de 1911!) i uns murals pintats que també valen la pena.
A Shamrock nosaltres vam trobar-hi un dels cementiris de cotxes antics més autèntics i grans, cap als afores. Per compensar les llargues estones de cotxe asseguts, al matí sortíem a caminar i caçar fotografies com aquestes:
McLean
Aquesta ciutat petita no té més per veure que una bonica i cuqui gasolinera de la Philips 66. El poble el va fundar un senyor que es va morir a l’enfonsament del Titanic i hi ha un friki museu sobre el filferro! (nosaltres vam passar d’entrar-hi…)
En aquest poble nosaltres vam trobar-hi un friki dela ruta 66, un fotògraf de Pontiac que es dedica a fer fotografies i pòsters sobre aquesta emblemàtica carretera…
En aquest punt de la ruta el que vam decidir va ser desviar-nos per buscar algunes de les carreteres rectíssimes i llarguíssimes de Texas. Ens vam desviar de la carretera 40 cap al nord i cap al sud, i vam poder captar fotografies com aquestes:
En aquest tram com a destacat també hi ha una enorme creu blanca a Groom i un dipòsit d’aigua inclinada com la torre de Pisa. Però vaja, això ho vam veure per la finestra i no vam ni parar!
The Big Texan Steak Ranch
Heu de fer-vos-ho venir bé com sigui per parar a dinar al The Big Texan Steak Ranch. És als afores d’Amarillo, ciutat a la qual no cal ni que entreu perquè no té cap atractiu important… Aquest restaurant és on menjareu un bon bistec de vedella de Texas (si us agrada, és clar!). La particularitat és també que ofereixen un servei de pickup als hotels d’Amarillo amb unes limusines amb les típiques banyes d’aquests animals!
Aquest restaurant es va fundar el 1959 i si sou capaços de menjar-vos un tros de bistec de 2 quilos en una hora, us sortirà gratis! aquest és el seu principal atraciu: a la sala principal trobareu una taula i una cadira sobre una tarima i sota un gran marcador de compte enrere, pels valents. Mentre nosaltres vam menjar-hi, ningú es va atrevir a desafiar el senyor Big Texan Steakranch!
Ja veureu que està decorat com si fòssiu a un rancho i també hi ha un petit parc de coses gegants peruqè us pugueu fer fotos… Al Big Texan Steak Ranch tot és gran!
Si necessiteu fer parada, sapigueu que aquí també hi ha un motel de carretera així ambientat a l’estil del restaurant… és una mica parc temàtic tot plegat!
Cadillac Ranch
És una de les parades més kitsch però més emblemàtiques de la ruta 66. Una mica més enllà del Big Texan Steak Ranch hi ha aquesta instal·lació amb 12 cadillacs semienterrats, posats en posició vertical. Tot plegat consisteix a acostar-s’hi i treure l’esperit grafiter que portem dins per escriure-hi alguna cosa que durarà poc temps, fins que algú altre hi escrigui a sobre. No cal que us compreu esprai de pintures perquè per allà al terra la gent n’hi deixa.
Els cadillacs es van plantar entre el 1974 i el 1997, és una insal·lació promoguda per artistes de la zona amb un caire molt hippie.
Adrian – Midpoint
Quan arribeu a Adrian ja haureu fet la meitat del camí de la ruta 66. Si, sí, amb tota la pena del món. En tot cas, a Adrian hi ha el Midpoint oficial de la ruta 66 i no patiu que ho tenen muntat a l’americana: una línia al terra que indica la meitat del camí i un photocall oficial amb un trípode de fusta instal·lat per facilitar-vos la fotografia davant la pancarta que indica que heu superat la meitat del trajecte.
També hi trobareu el Midpoint Cafè, un restaurantet molt autèntic que es veu que el que més bo fan són les madalenes i l’apple pie.
Glenrio
L’última parada a Texas és un altre dels molts pobles fantasmes de la ruta: Glenrio. Gasolineres abandonades, cases caigudes i fantasmes.
Si has arribat fins aquí també et pot interessar…